RESSENYA: «INCENTIVAR A LLEGIR: MISSIÓ (IM)POSSIBLE»

A la darrera setmana d’activitats complementàries d’aquest curs 2013-2014, Silvestre Villaplana va realitzar una conferència anomenada Incentivar a llegir: missió (im)possible, el dia 9 d’abril, dimecres, de 12:00 a 13:30.

Silvestre Vilaplana i Barnés (Alcoi, 28 de juliol de 1969) és un escriptor valencià que ha conreat els gèneres de la poesia, la novel·la i la narrativa, en català del País Valencià. Les seues obres han estat distingides amb diversos premis i reconeixements com el de Crítica Serra d'Or, el Ciutat d'Alzira o el Miquel Martí i Pol de poesia.

Vilaplana es va llicenciar en filologia catalana a la Universitat d'Alacant i actualment és professor de secundària a l'institut La Foia d'Ibi (l'Alcoià). El 2011 rebé el premi Alfons el Magnànim per la seua novel·la El quadern de les vides perdudes.

Al llarg d’aquesta, Villaplana va fer evident, mitjançant un PowerPoint amb divertidíssims exemples gràfics, la gran manca d’afició lectora que hi ha actualment a la nostra societat i, sobre tot, a l’escola, que és el problema del qual tractava de fer-nos conscients. Les causes d’aquest són, principalment, la falta de plans de foment de la lectura, així com de models a seguir, ja siga dins de la família o de la societat, i l’aparició de les TIC, que suposen tan atractives per a tots gràcies a l’abundància de materials audiovisuals que aporten, que aconsegueix eclipsar significativament la lectura.

Arribat a aquest punt, la pregunta que ens fem és: què hauríem de fer, com a futurs docents, per a tractar de resoldre aquest problema? Villaplana ens va il·lustrar amb algunes possibles iniciatives d’actuació. D’una banda, ens va mostrar un anunci, al qual s’hi mostrava als protagonistes d’alguns contes clàssics a un hospital, on poc a poc anaven morint. El que extraguem d’ací és el fet que aquest problema s’haja anunciat mitjançant la publicitat, doncs, resulta idoni incentivar la lectura a través materials audiovisuals, ja que la societat actual és addicta als mitjans de comunicació. D’altra banda, és molt difícil ensenyar a gaudir de la lectura si no s’acostuma als xiquets a llegir ja des de ben menuts. El que hauríem de fer seria ensenyar a gaudir de la lectura dins de l’aula i fora d’aquesta.

Finalment, m’agradaria concloure aquesta ressenya amb una reflexió del propi Silvestre Villaplana, amb la qual hi estic totalment d’acord. Si bé el nostre objectiu és aconseguir que els xiquets gaudisquen de la lectura, hi ha dues coses que hauríem de tindre en compte. La primera és que no hauríem d’imposar-los cap lectura, ja que ningú gaudeix d’una cosa que li han obligat a fer, ja siga un xiquet o un adult. I la segona és que no proposem una obra literària per a realitzar un examen d’aquesta, la qual cosa suposa un important element de pressió que impedeix que els alumnes s’emocionen per llegir, i que contribueix al rebuig de la lectura. 

RESSENYA: Teatre d’improvisació amb Xema Palanca

A la darrera setmana d’activitats complementàries d’aquest curs 2013-2014, vam  tenir l’oportunitat d’assistir a una classe d’improvisació amb Xema Palanca, el dia 9 d’abril, dimecres, de 15:00 a 18:00.

Durant aquesta sessió, amb la guia de Xema Palanca, hem participat en una sèrie d’activitats d’improvisació, que normalment realitza amb els xiquets. Totes aquestes es guien per tres conceptes clau: l’escolta, l’acceptació i l’ajuda.

Fotografies extretes del blog
Sabors diferents d'una mateixa llengua.

Tot començà amb un exercici d’interpretació. Havíem de posar-nos en la pell d’uns pirates que navegaven pel mar sobre un vaixell. Al llarg d’aquest joc s’anaven introduint unes determinades consignes. Primer, quatre direccions orientatives dins d’un vaixell, proa, popa, a babord i a estribord. El capità, que era Xema, ens indicava cap on havíem d’anar i nosaltres havíem de dirigir-nos cap a eixa direcció. Més tard, quan aquestes quatre directrius ja estaven assolides, n’afegirem més. Però, aquestes incloïen gestos i soroll, que ens ajudava a unificar les nostres respostes davant les consignes que s’anunciaven. El que vam aprendre d’aquesta activitat és que és molt flexible, donat que es poden introduir directrius indefinidament, a més que el paper a interpretar pot variar. Gràcies a aquesta, els xiquets i xiquetes aprenen a posar-se en la pell d’un personatge determinat, deixant enrere la vergonya.

Fotografies extretes del blog
Sabors diferents d'una mateixa llengua.

A continuació, realitzarem una sèrie en que es treballava la repetició, l’atenció, l’escolta, la memòria i la creativitat. Aquest és el cas del joc d’Alí Babá, que consisteix en que tots estan disposats en forma de cercle i algú realitza un moviment al mateix temps que es repeteix dues vegades «Alí Babá». Aquest es transmet a les dues persones que hi ha al seus costats, mentre que aquesta primera persona realitza un altre moviment. D’aquesta manera, es va transmetent aquesta sèrie de gestos com si fos una onada.

Un altre d’aquests jocs és el de Me’n vaig de viatge, al qual s’empra també una formació en cercle. Algú avança fins al centre d’aquest i diu «me’n vaig de viatge i m’emporte...» i acaba la frase amb allò que voldria emportar-se, a més d’acompanyar-ho amb un gest per a facilitar la seua memorització. La següent persona en eixir, haurà de repetir el que ha dit l’anterior i afegir una cosa nova.

També el joc de ritmes treballava aquests conceptes. En aquest havíem de seguir un ritme que realitzàvem amb el nostre cos, posant especial atenció als moments en que s’anunciava que prescindiríem d’algun dels sorolls realitzats amb determinat membre del cos, com ara, els peus.

Un tipus distint d’activitat, que treballava els conceptes d’acceptació i ajuda fou el de Complementar figures. Férem diverses variants d’aquest. Primer, formant un cercle tots junts, una sola persona avançava fins al centre d’aquest i representava una figura. El següent havia de complementar-la i per a això tenia quatre possibilitats: paral·lelisme, simetria, relació i analítica. Però, havíem d’evitar la quarta, que consisteix en imitar a un fotògraf o a algú amb una pistola i que no aporta cap complementarietat a la figura original. Una vegada el segon havia realitzat la seua figura, romania en aquesta posició durant uns instants, i mentre el primer tornava al seu lloc, un tercer eixia i tractava de complementar la representació del segon.

Fotografies extretes del blog
Sabors diferents d'una mateixa llengua.

Una altra varietat d’aquest joc és la de representar imatges en grups. Primer, lliurement, i després, temàtiques. Per a això, les normes que havíem de seguir eren que els grups eixirien d’un en un, al igual que els integrants d’aquest, i que tots es col·locarien on volgueren amb l’única condició de complementar les figures dels companys i de tocar una taula. El motiu d’aquest requisit era evitar dues coses que no estan permeses al teatre, que no es pot donar l’esquena al públic i que no s’ha de tapar a ningú.

Finalment, Xema Palanca ens va parlar sobre les set pedagogies amb que ell treballava: la del treball, la de l’emoció, la de l’humor, la de l’optimisme, la de l’autonomia, la de l’invisible i la del fracàs.

En la meua opinió, aquesta ha sigut una molt bona oportunitat per a aprendre tècniques d’improvisació dramàtica. Mai havia imaginat que aquestes serien tan útils, doncs tothom les gaudeix, a més que ajuden a adquirir confiança i a deixar enrere la vergonya i la timidesa. Potser, en un principi, havia pensat que el món del teatre seria una cosa molt més complexa, però, me n’he adonat que en realitat és tot el contrari, és fàcil i divertit. Aquest pensament m’ha conduit a una pregunta que m’he fet a mi mateixa. Encara no he trobat una resposta concreta, ja que continue reflexionant-la, però, m’agradaria deixar-la com a conclusió. Com seria l’educació si poguérem fer-la tan senzilla i dinàmica com el teatre?