Sona la Dipu Pop-Rock

Ahir es va celebrar la primera de les sis semifinals del concurs musical Sona la Dipu Pop-Rock, on tres grups amateurs, Octava Polar, Holy Paul i We Used to Pray es van disputar el seu lloc a la final. L'actuació va tindre lloc a la Casa de la Cultura de Burjassot i l'entrada fou totalment gratuïta. A més, aquesta va concloure amb l'actuació del famós grup Love of Lesbian, que va reunir un gran nombre de seguidors. 

Sona la dipu Pop-Rock

Però, què és això de Sona la Dipu? Jo tampoc no ho sabia fins ahir al migdia, quan vaig escoltar un anunci a la ràdio i vaig buscar informació. Així doncs, es tracta d’un concurs musical promogut per la Diputació de Valencia, que inclou distintes modalitats. Primerament, un jurat selecciona divuit grups d’entre les maquetes enviades al concurs, els quals tocaran de tres en tres al llarg de sis semifinals i, finalment, s’enfrontaran a la final. El guanyador rebrà com a premi la oportunitat de gravar un disc i una bonificació en metàl·lic, al igual que els demés semifinalistes. Totes les actuacions són totalment gratuïtes i es celebren a distintes localitats de la Comunitat Valenciana.

We Used to Pray fou el guanyador de la semifinal d’ahir, un grup que promet i al qual tindrem l’ocasió de veure tocar de nou a la final. Però, aquest concurs no s’ha acabat, ni molt menys. El pròxim concert serà a Sueca, el dia 7 de juny, i comptarà amb Efecto Pasillo com a grup convidat. 

RESSENYA: «INCENTIVAR A LLEGIR: MISSIÓ (IM)POSSIBLE»

A la darrera setmana d’activitats complementàries d’aquest curs 2013-2014, Silvestre Villaplana va realitzar una conferència anomenada Incentivar a llegir: missió (im)possible, el dia 9 d’abril, dimecres, de 12:00 a 13:30.

Silvestre Vilaplana i Barnés (Alcoi, 28 de juliol de 1969) és un escriptor valencià que ha conreat els gèneres de la poesia, la novel·la i la narrativa, en català del País Valencià. Les seues obres han estat distingides amb diversos premis i reconeixements com el de Crítica Serra d'Or, el Ciutat d'Alzira o el Miquel Martí i Pol de poesia.

Vilaplana es va llicenciar en filologia catalana a la Universitat d'Alacant i actualment és professor de secundària a l'institut La Foia d'Ibi (l'Alcoià). El 2011 rebé el premi Alfons el Magnànim per la seua novel·la El quadern de les vides perdudes.

Al llarg d’aquesta, Villaplana va fer evident, mitjançant un PowerPoint amb divertidíssims exemples gràfics, la gran manca d’afició lectora que hi ha actualment a la nostra societat i, sobre tot, a l’escola, que és el problema del qual tractava de fer-nos conscients. Les causes d’aquest són, principalment, la falta de plans de foment de la lectura, així com de models a seguir, ja siga dins de la família o de la societat, i l’aparició de les TIC, que suposen tan atractives per a tots gràcies a l’abundància de materials audiovisuals que aporten, que aconsegueix eclipsar significativament la lectura.

Arribat a aquest punt, la pregunta que ens fem és: què hauríem de fer, com a futurs docents, per a tractar de resoldre aquest problema? Villaplana ens va il·lustrar amb algunes possibles iniciatives d’actuació. D’una banda, ens va mostrar un anunci, al qual s’hi mostrava als protagonistes d’alguns contes clàssics a un hospital, on poc a poc anaven morint. El que extraguem d’ací és el fet que aquest problema s’haja anunciat mitjançant la publicitat, doncs, resulta idoni incentivar la lectura a través materials audiovisuals, ja que la societat actual és addicta als mitjans de comunicació. D’altra banda, és molt difícil ensenyar a gaudir de la lectura si no s’acostuma als xiquets a llegir ja des de ben menuts. El que hauríem de fer seria ensenyar a gaudir de la lectura dins de l’aula i fora d’aquesta.

Finalment, m’agradaria concloure aquesta ressenya amb una reflexió del propi Silvestre Villaplana, amb la qual hi estic totalment d’acord. Si bé el nostre objectiu és aconseguir que els xiquets gaudisquen de la lectura, hi ha dues coses que hauríem de tindre en compte. La primera és que no hauríem d’imposar-los cap lectura, ja que ningú gaudeix d’una cosa que li han obligat a fer, ja siga un xiquet o un adult. I la segona és que no proposem una obra literària per a realitzar un examen d’aquesta, la qual cosa suposa un important element de pressió que impedeix que els alumnes s’emocionen per llegir, i que contribueix al rebuig de la lectura. 

RESSENYA: Teatre d’improvisació amb Xema Palanca

A la darrera setmana d’activitats complementàries d’aquest curs 2013-2014, vam  tenir l’oportunitat d’assistir a una classe d’improvisació amb Xema Palanca, el dia 9 d’abril, dimecres, de 15:00 a 18:00.

Durant aquesta sessió, amb la guia de Xema Palanca, hem participat en una sèrie d’activitats d’improvisació, que normalment realitza amb els xiquets. Totes aquestes es guien per tres conceptes clau: l’escolta, l’acceptació i l’ajuda.

Fotografies extretes del blog
Sabors diferents d'una mateixa llengua.

Tot començà amb un exercici d’interpretació. Havíem de posar-nos en la pell d’uns pirates que navegaven pel mar sobre un vaixell. Al llarg d’aquest joc s’anaven introduint unes determinades consignes. Primer, quatre direccions orientatives dins d’un vaixell, proa, popa, a babord i a estribord. El capità, que era Xema, ens indicava cap on havíem d’anar i nosaltres havíem de dirigir-nos cap a eixa direcció. Més tard, quan aquestes quatre directrius ja estaven assolides, n’afegirem més. Però, aquestes incloïen gestos i soroll, que ens ajudava a unificar les nostres respostes davant les consignes que s’anunciaven. El que vam aprendre d’aquesta activitat és que és molt flexible, donat que es poden introduir directrius indefinidament, a més que el paper a interpretar pot variar. Gràcies a aquesta, els xiquets i xiquetes aprenen a posar-se en la pell d’un personatge determinat, deixant enrere la vergonya.

Fotografies extretes del blog
Sabors diferents d'una mateixa llengua.

A continuació, realitzarem una sèrie en que es treballava la repetició, l’atenció, l’escolta, la memòria i la creativitat. Aquest és el cas del joc d’Alí Babá, que consisteix en que tots estan disposats en forma de cercle i algú realitza un moviment al mateix temps que es repeteix dues vegades «Alí Babá». Aquest es transmet a les dues persones que hi ha al seus costats, mentre que aquesta primera persona realitza un altre moviment. D’aquesta manera, es va transmetent aquesta sèrie de gestos com si fos una onada.

Un altre d’aquests jocs és el de Me’n vaig de viatge, al qual s’empra també una formació en cercle. Algú avança fins al centre d’aquest i diu «me’n vaig de viatge i m’emporte...» i acaba la frase amb allò que voldria emportar-se, a més d’acompanyar-ho amb un gest per a facilitar la seua memorització. La següent persona en eixir, haurà de repetir el que ha dit l’anterior i afegir una cosa nova.

També el joc de ritmes treballava aquests conceptes. En aquest havíem de seguir un ritme que realitzàvem amb el nostre cos, posant especial atenció als moments en que s’anunciava que prescindiríem d’algun dels sorolls realitzats amb determinat membre del cos, com ara, els peus.

Un tipus distint d’activitat, que treballava els conceptes d’acceptació i ajuda fou el de Complementar figures. Férem diverses variants d’aquest. Primer, formant un cercle tots junts, una sola persona avançava fins al centre d’aquest i representava una figura. El següent havia de complementar-la i per a això tenia quatre possibilitats: paral·lelisme, simetria, relació i analítica. Però, havíem d’evitar la quarta, que consisteix en imitar a un fotògraf o a algú amb una pistola i que no aporta cap complementarietat a la figura original. Una vegada el segon havia realitzat la seua figura, romania en aquesta posició durant uns instants, i mentre el primer tornava al seu lloc, un tercer eixia i tractava de complementar la representació del segon.

Fotografies extretes del blog
Sabors diferents d'una mateixa llengua.

Una altra varietat d’aquest joc és la de representar imatges en grups. Primer, lliurement, i després, temàtiques. Per a això, les normes que havíem de seguir eren que els grups eixirien d’un en un, al igual que els integrants d’aquest, i que tots es col·locarien on volgueren amb l’única condició de complementar les figures dels companys i de tocar una taula. El motiu d’aquest requisit era evitar dues coses que no estan permeses al teatre, que no es pot donar l’esquena al públic i que no s’ha de tapar a ningú.

Finalment, Xema Palanca ens va parlar sobre les set pedagogies amb que ell treballava: la del treball, la de l’emoció, la de l’humor, la de l’optimisme, la de l’autonomia, la de l’invisible i la del fracàs.

En la meua opinió, aquesta ha sigut una molt bona oportunitat per a aprendre tècniques d’improvisació dramàtica. Mai havia imaginat que aquestes serien tan útils, doncs tothom les gaudeix, a més que ajuden a adquirir confiança i a deixar enrere la vergonya i la timidesa. Potser, en un principi, havia pensat que el món del teatre seria una cosa molt més complexa, però, me n’he adonat que en realitat és tot el contrari, és fàcil i divertit. Aquest pensament m’ha conduit a una pregunta que m’he fet a mi mateixa. Encara no he trobat una resposta concreta, ja que continue reflexionant-la, però, m’agradaria deixar-la com a conclusió. Com seria l’educació si poguérem fer-la tan senzilla i dinàmica com el teatre?

RESSENYA: I CONGRÉS INTERNACIONAL DE L’ENSENYAMENT DE LA GRAMÀTICA

A la setmana complementària es va realitzar el I Congrés Internacional sobre l’ensenyament de la gramàtica. La conferència a la que vaig tindre l’oportunitat d’assistir va ser el divendres, 28 de febrer, entre les 11:50 i les 13:30, a la sala 2. Les xarrades que la componien eren les següents:

·         Sinner, Carsten / Asmus, Sabine (Universität Leipzig / Uniwersytet Szczecin):

Enseñar gramática, ¿pero cuál? La enseñanza de lenguas en proceso de normalización en contexto exolingüístico

·         Reig Gascón, Aina (Universitat Autònoma de Barcelona):

Gestió del contingut en l'escriptura de textos informatius en una aula de primer cicle d'ESO

·         Ribas Seix, Teresa; Guasch Boyé, Oriol (Universitat Autònoma de Barcelona):

Concepcions del professorat respecte de la relació entre l'ensenyament dels usos lingüístics i la reflexió gramatical

·         Comajoan Colomé, Llorenç (Universitat de Vic):

Tendències actuals en l'ensenyament de la gramàtica L2 a adults: el cas del català          

L’alemany Sinner, qui fou el primer en parlar, va fer evidents les seues preocupacions sobre el problema que suposen els dialectes d’una llengua a l’hora d’aprendre l’estàndard d’aquesta. Per a comprendre-les, hem de plantejar-nos el problema des del seu punt de vista. Sinner és un estranger a qui li agrada aprendre altres llengües, però, la dificultat que ell ha trobat durant aquest procés ha sigut el fet que hi haja una divergència tan gran entre la llengua estàndard i el seu ús, així com la falta de normes prescriptives, entre altres. A més, va il·lustrar els seus arguments amb exemples, com és el cas del gallec, al qual s’ensenya que es diu poblo á feira, mentre que els parlants diuen pulpo á feira. Amb açò va deixar clar que no s’està ensenyant la llengua que realment es parla i el que ell defensa és que s’hauria de fer una gramàtica real, que lligarà estrictament la llengua que s’utilitza i la que s’ensenya. Si bé estic d’acord amb aquest argument, també és cert que defense l’existència dels dialectes, al contrari que Sinner. Com és evident, les llengües evolucionen de distinta manera, depenent del lloc en el que estan presents, originant així els anomenats dialectes. Per molt o poc que aquests es pareguen a la llengua estàndard, no hauríem d’eradicar-los ni de menysprear-los, sinó que, com a parlants d’aquests dialectes, hauríem de defendre’ls. La solució no seria limitar-se a crear una gramàtica com la que proposa Sinner, sinó aportar explicacions sociolingüístiques juntament amb l’ensenyament de la gramàtica.

La següent en parlar, Aina Reig, ens va exposar el seu treball de final de màster. El seu objectiu era observar com les activitats d’escriptura interfereixen en l’aprenentatge de la gramàtica. Mitjançant una seqüència didàctica envers a la lectura i l’escriptura de textos informatius, observa les dificultats que tenen els alumnes a l’hora d’escriure i busca les causes. Principalment, tots els problemes que trobà es relacionen amb la cohesió dels textos. És a dir, amb els signes de puntuació i amb els connectors. La conclusió que va extraure dels resultats obtinguts va ser que, per a que els alumnes siguen capaços de millorar els seus textos, els caldria aprendre més coneixements sobre gramàtica. De la mateixa manera, les activitats d’escriptura són essencials per a esbrinar quins són els coneixements de gramàtica que els alumnes necessiten aprendre.

Encara que vaig trobar aquesta exposició molt interessant, em va resultar difícil de comprendre, doncs la imposició de no estendre’s més d’uns determinats minuts va afectar Aina Reig i el seu tema va esdevenir una carrera a contratemps, en lloc d’una exposició.

En tercer lloc, arribà el torn de Teresa Ribas i Oriol Guasch. Aquests dos professionals de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens van explicar la seua recerca sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la gramàtica i el domini de la composició escrita. Aquesta investigació va consistir en localitzar centres de Primària i Secundària d’una comarca específica, on hi haguera una alta tassa d’escolarització d’alumnes immigrants. A aquests els van passar uns qüestionaris sobre sabers teòrics, criteris metodològics, pràctiques docents i visió dels alumnes, i després van analitzar i comparar els resultats. Generalment, les respostes sobre les dues primeres categories coincidien, però, hi havia una gran divergència respecte als dos últims apartats. Les conclusions extretes d’aquesta recerca foren que hi ha una diferència molt gran entre les concepcions dels professors i les seues pràctiques docents, al igual que, com és evident, les preocupacions que pot tindre un docent de Primària no són les mateixes que les d’un de Secundària.

Per últim, va concloure la conferència Llorenç Comajoan, qui va parlar de les tendències actuals en l’ensenyament de la gramàtica L2 a adults. La seua opinió era semblant a la de Sinner, doncs defenia que no es pot ensenyar la gramàtica de manera explícita, perquè no es converteix en implícita. En altres paraules, si el que ensenyem no es un aprenentatge significatiu per a l’alumne, aquest ho aprendrà, probablement, de manera memorística, però, no ho arribarà a comprendre.

Com a conclusió final, diré que la conferència, en general, fou molt interessant, però, un poc pesada. Personalment, la vaig trobar massa densa, donat que hi va haver quatre temes relacionats amb gramàtica, encara que no entre sí, i massa arguments que escoltar en tan poc de temps. 

Tema 1: Contacte de llengües

1.1. Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l’àmbit escolar

1.2. Història social: panorama històric del contacte de llengües al País Valencià

1.3. Normalització i normativització. El paper dels mitjans de comunicació

1.4. Multiculturalitat i globalització

Tema 2: L'educació plurilingüe: models i principis psicopedagògics